CONCURS LITERARI PER A ESCOLARS. ÒMNIUM MATARÓ

Un dels premis entregats aquest dissabte a la tarda, a la Fundació Iluro, ha estat per un alumne de la nostra escola; en Roger Puerta i Bruguera, que ha rebut de mans de la Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Mataró, el primer premi de la tercera categoria (5è i 6è de primària).

El nostre petit escriptor, ens explica en el seu relat que amb esforç, perseverança, confiança i agraïment es pot aconseguir superar qualsevol situació per difícil que sembli i que la pobresa no ha de ser mai un obstacle en el camí d’un infant.

Gràcies Roger per haver escrit aquesta bonica història i enhorabona pel premi obtingut.

Gràcies també a Òmnium Cultural per esperonar la participació de nois i noies en el concurs literari de cada any, concurs que sense dubte implica un gran compromís i estimació a les lletres.

Aquí teniu el seu relat:

Fa molt de temps, em van explicar la història d’una família molt pobre.

El pare feia quatre anys que buscava feina. La mare tenia una estranya malaltia. Tenien dos fills.

El gran, que es deia Carles, es passava el dia jugant a futbol, perquè creia que acabaria sent un gran futbolista. El petit, l’Albert, no era igual. Ell volia anar a una escola per estudiar i aprendre, però els seus pares no s’ho podien permetre, perquè els havia d’acompanyar, dia rere dia, a buscar deixalles per a vendre-les.

L’Albert era un nen molt espavilat i se les empescava per anar a buscar deixalles en un lloc separat dels seus pares. Caminava fins arribar a l’escola del poble i es posava al costat d’una finestra per escoltar el que explicaven els professors. Li encantava aprendre coses noves i li feia molta enveja veure aquells nens que podien anar cada dia a l’escola amb la cartera plena de llibres. Ell escoltava sempre tot el que podia i quan els nens anaven al pati, ell aprofitava per anar a cercar deixalles.

Els migdies recollia els trossos d’entrepà que es deixaven els nens i nenes al pati, i se’ls menjava per dinar. A la tarda, s’esperava a un racó, fins que començaven les classes de les tres.

El seu germà, que era força gandul, sabia on trobar-lo i l’anava a buscar per dinar amb ell, i endur-se les deixalles, per fer veure davant dels seus pares que les havien recollit entre tots dos.

A l’Albert ja li anava bé que ho fes així, perquè d’aquesta manera, els seus pares no sospitaven d’ell. A les cinc, quan acabava d’escoltar a través de la finestra, se n’anava a la llibreria que hi havia al seu barri, on venien llibres de text, que ell no podia comprar.

El primer dia que hi havia anat, s’havia comprat una llibreta d’espiral amb ratlles que li havia costat 50 cèntims i la guardava com el seu tresor més preuat. Després, hi tornava cada tarda; entrava a la llibreria; buscava els llibres que feien servir els nens i nenes de l’escola i feia els deures que havien posat els mestres. I així ho va fer durant molt de temps, fins que un dia va veure que l’amo de la botiga el mirava d’una manera estranya.

Va trigar un parell de dies en tornar a la llibreria, però hi va tornar. L’amo ja l’estava esperant. Ell va pensar que el renyaria, fins i tot va pensar que, potser, trucaria a la policia, però a l’entrar, el llibreter li va dir que li havia guardat un joc de llibres en un amagatall perquè pogués fer els deures cada tarda i que quan acabés, els deixés de nou a l’amagatall.

Van passar els anys.

Un bon dia, el llibreter no es va trobar massa fi i va haver d’anar corrents a urgències. Va passar molt temps a la sala d’espera, quan de sobte un doctor va passar pel seu davant i, en reconèixer-lo, li va fer una forta abraçada. El llibreter no entenia res, però quan es van separar i li va veure la cara ho va entendre tot: era aquell nen, el nen de la llibreria, que s’havia convertit en un gran metge.

L’Albert es va cuidar del tractament del llibreter i avui dia mantenen una forta relació.

 

Deixa un comentari